Els neologismes , els estrangerismes i els calcs

• Neologismes: Són paraules de nova incorporació que han estat preses d’altres llengües i que s’han adaptat tant pel que fa a la seva grafia com a la seva pronúncia, com ara: córner, croissant...
• Estrangerismes: Es poden confondre fàcilment amb els neologismes, però hi ha un fet fonamental que els diferencia: en els neologismes, la llengua que rep el mot no en té cap altre que vulgui dir el mateix i, per tant, l’ha de manllevar. En canvi, en els estrangerismes la llengua receptora del mot ja en té un que significa el mateix.
  És el cas de les dues paraules següents:
  clown i pallasso.
  Clown és l’estrangerisme, però el català ja disposa del mot pallasso.
• Els calcs lingüístics: Són una forma de manlleu que imita la construcció d’una unitat sintàctica d’una llengua estrangera.*La pilota ha donat a la barrera.

Les grafies b/v , p/b , t/d , c/g

Escrivim amb b

• Davant de l i r: blanc, noble, biblioteca, branca, bressol, bruna...
• Darrere de m: rombe, bomba, bombó... Tret de les excepcions de tramvia, circumval·lació i triumvir.
• Si dins la mateixa família trobem mots amb p. Per exemple, el verb saber s’escriu amb b perquè dins la mateixa família tenim sap i la paraula lloba s’escriu amb b perquè deriva de llop.

Escrivim amb v

• Darrere de n: canviar, envelat, inventar, conveni, convèncer...
• En les terminacions de l’imperfet d’indicatiu dels verbs de la primera conjugació (-ava, -aves, -àvem, -àveu, -aven): cantava, cantaves, cantava, cantàvem, cantàveu, cantaven...
• Si dins la mateixa família trobem mots amb u. Per exemple, la paraula novetat s’escriu amb v perquè deriva de nou i la forma verbal bevia s’escriu amb v perquè prové del verb beure.

Les grafies p/b, t/d, c/g a final de paraula

Aquestes grafies no presenten cap dubte quan s’escriuen a principi de paraula. Llegeix en veu alta els mots següents:

pot/bot

teu/deu

col/gol

Ara bé, quan es troben al final de paraula, la pronúncia és la mateixa:

• p i b sonen igual que p: rap, tap, cub, tub...
• t i d sonen igual que t: set, prat, fred, sud...
• c i g sonen igual que c: cec, plec, mag, fang...

Per resoldre aquests casos en què sonen igual, hi ha tota una sèrie de normes ortogràfiques:

• Si la paraula acaba en vocal tònica, escrivim p, t, c: cap, foc, pit, sap, bec, pot...

Aquesta norma té diverses excepcions:

• adob, club, tub, sud, fred, David...
• els noms acabats en -etud i -itud: quietud, solitud...
• els mots acabats en -leg i -gog: filòleg, pedagog...
• Si la paraula acaba en vocal àtona o consonant, escrivim la mateixa lletra que porten els derivats: serp (serpentejar); esvelt (esveltesa); clàssic (clàssica); tomb (tombar); sord (sordesa); catàleg (catalogar)...

Aquesta norma té diverses excepcions:

• la primera persona del present d’indicatiu d’alguns verbs que acaben en -nc: tinc, vinc, entenc, aprenc...
• els mots: ànec, fàstic, càrrec, préssec, mànec, espàrrec, rònec..., ja que aquestes paraules fan els derivats en -g: esparreguera, presseguer, mànega, fastigós...

Els Col·loquis i Cristòfol Despuig

CRISTÒFOL DESPUIG va ser un autor i va realitzar una obra imprescindible per la prosa del sXVI
              -Tria del català com a única llengua
              -Obra publicada tres segles més tard per temor a la censura de la Inquisició
              -Diàleg com a fonament dels col·loquis
              -Temàtica diversa: llengua, política i context eclesiàstic i socia

COL·LOQUI PRIMER	COL·LOQUI SEGON	COL·LOQUI TERCER
Tracta el tema de la llengua i ressalta la unitat de la llengua catalana en els Països Catalans i terres antigament conquerides pels catalans.	Refuta l’acusació de gasiveria que reben els catalans.	El paper privilegiat de Tortosa i de les seves dones per la participació decisiva en una batalla. Contraposició entre el poder militar i el poder ciutadà.
COL·LOQUI QUART	COL·LOQUI CINQUÈ	COL·LOQUI SISÈ
Critica els privilegis de les dones. Explicació de la història de la ciutat de Tortosa.	Es concentra en la guerra del Principat contra Joan II.	Relat dels orígens llegendaris de Catalunya. Una introducció a la varietat de fruits i de peixos que hi ha a Tortosa.

La Prosa del segle XVI

• Gèneres d’origen clàssic de caràcter humorístic i amb l’objectiu d’entretenir, com ara la novella, la facècia (Sobremesa y alivio de caminantes en el cual se contienen muy apacibles y graciosos cuentos y dichos muy facetos, de Joan Timoneda), la narrativa epistolar (Estil·lades i amoroses lletres trameses per Bartomeu Sirlot a la sua senyora i per ella a ell, anònim) i el diàleg.

• Gèneres tradicionals com ara la novel·la al·legòrica, l’hagiografia i la narrativa històrica.

La peça catalana més important és L'Espill de la vida religiosa i també Blanquerna de Llull
"Devotio moderna" defensa el caràcter senzill i íntim de la vida religiosa propi dels primers cristians.

Els verbs irregulars

Els verbs irregulars són aquells que presenten canvis en l’arrel o en les terminacions. La irregularitat no es presenta en totes les formes ni en totes les persones.

Les variacions ortogràfiques no es consideren irregularitats. 

Primera conjugació:

Tots els verbs de la primera conjugació són regulars excepte dar, anar, i estar. Fixa’t en els exemples i observa com de vegades la irregularitat és a l’arrel i d’altres, a la terminació:

Alteracions ortogràfiques de la primera conjugació :

Infinitius acabats en -car, -çar, -gar, -jar, -uar + desinència en e o i canvien de grafia:

- c → qu: tacar, taco, taques, taquin; tocar, toco, toques, toquin.

- ç → c: caçar, caço, cacem, cacin; llençar, llenço, llenceu, llencis.

- g → gu: fregar, frego, freguem, freguin; pregar, prego, preguem, preguis.

- j → g: penjar, penjo, pengem, pengis; jutjar, jutjo, jutges, jutgin.

- u → ü: adequar, adeqüo, adeqüa, adeqües, adeqüis.

Infinitius acabats en -en -ear, -oar, -iar i -uar + desinències -i, -is, -in s’escriuen amb dièresi:

- Present de subjuntiu: creï, creïs, creï, creem, creeu, creïn.

- Imperatiu: crea, creï, creem, creeu, creïn.

Segona Conjugació:

La majoria dels verbs de la segona conjugació són irregulars. Fem servir perdre i témer com a exemples regulars.

PRESENT D’INDICATIU	PRESENT DE SUBJUNTIU	IMPERATIU
perd-o perd-s perd perd-em perd-eu perd-en	perd-i perd-is perd-i perd-em perd-eu perd-in	- perd perd-i perd-em perd-eu perd-in
tem-o tem-s tem tem-em tem-eu tem-en	tem-i tem-is tem-i tem-em tem-eu tem-in	- tem tem-i tem-em tem-eu tem-in

Les irregularitats de la segona conjugació es poden agrupar d’aquesta manera:

• infinitius acabats en -ldre i -ndre: moldre, absoldre, dissoldre, resoldre, ofendre, dependre, suspendre…
• infinitius acabats en vocal + -ure: beure, deure, escriure, viure, moure, ploure…
• infinitius acabats en vocal + -ixer: conèixer, aparèixer, nàixer (o néixer), créixer, merèixer…
• infinitius acabats en consonant + -re o -er: rebre, concebre, percebre, admetre, témer, pertànyer…

Les formes verbals que poden presentar la irregularitat són:

• 1a persona present d’indicatiu: valc, molc, prenc, absolc, bec, escric, moc, conec...
• passat simple: escriguí, escrigueres, escrigué, escriguérem, escriguéreu, escrigueren.
• present de subjuntiu: ofengui, ofenguis, ofengui, ofenguem, ofengueu, ofenguin.
• imperfet de subjuntiu: conegués, coneguessis, conegués, coneguéssim, coneguéssiu, coneguessin.
• imperatiu: rep, rebi, rebem, rebeu, rebin.

Alteracions ortogràfiques de la segona conjugació :

Alguns verbs modifiquen la vocal del radical, segons si és tònica o àtona: jeu/jaurà (jeure), neix/naixerà (néixer), treu/traurà (treure)...

Els verbs poder i voler canvien la vocal de l’arrel per u en les formes de 1a persona del present d’indicatiu i tot el present de subjuntiu i de l’imperatiu: puc, pugui, vulgui, pugues, vulgues…