divendres, 2 de juny del 2017

El teatre neoclàssic Joan Ramis:

El teatre neoclàssic Joan Ramis:

REGLES FORMALS I TEMÀTIQUES DEL TEATRE NEOCLÀSSIC:
  • Tres unitats: lloc, temps i espai
  • Predilecció per temes històrics, mitològics, bíblics i religiosos
  • Finalitat didàctica i moral
  • Tragèdia com a gènere més comú
  • Influència del teatre francès (Voltaire, Racine i Corneille)

AUTOR IMPORTANT⇨ JOAN RAMIS I RAMIS:

  • Influència del neoclassicisme francès i del preromanticisme anglès i alemany
  • Escrigué poesia i narrativa, però preferia el teatre
  • Obres importants→Lucrècia, Arminda i Rosaura o el més constant amor

Les famílies lingüístiques europees

Les famílies lingüístiques europees:
INDOEUROPEU⇨Llengua comuna de la qual deriven gairebé tots el idiomes que es parlen avui en dia a Europa
  • GRUP CÈLTIC
    • Bretó
    • Gal·lès
    • Irlandès
    • Gaèlic
    • Escocès
    • Còrnic
  • GRUP ESLAU
    • Rus
    • Ucraïnès
    • Bielorús
    • Polonès
    • Txec
    • Eslovè
    • Serbi
    • Croat
    • Macedoni
    • Búlgar
  • GRUP GREC
    • Grec
  • GRUP IL·LÍRIC
    • Albanès
  • GRUP BÀLTIC
    • Letó
    • Lituà
  • GRUP ARMENI
    • Armeni
  • GRUP ROMÀNIC
    • Gallec
    • Portuguès
    • Castellà
    • Català
    • Occità
    • Francès
    • Italià
    • Sard
    • Romanès
    • Retroromànic
  • GRUP GERMÀNIC
    • Islandès
    • Noruec
    • Suec
    • Danès
    • Neerlandès
    • Anglès
    • Alemany
  • GRUP IRÀNIC
    • Kurd

Les grafies g/j, tg/tj/dj, x/ix, tx/ig

Les grafies g/j, tg/tj/dj, x/ix, tx/ig:


  • G →Davant e, i
  • J →Davant a,o ,u
  • Tg →Davant de e,i
  • Tg i dj →Davant de a,o,u
  • X →A principi de paraula, darrere de consonant i de i,u
  • Ix →Darrere de a,o,u
  • Tx → Principi, enmig o final de paraula
  • Ig →A final de paraula de derivats amb j,g, tj, tg

La prosa del sXVIII. Llegendes i Rondalles Rafael d'Amat (Baró de Maldà):

La prosa del sXVIII. Llegendes i Rondalles

Rafael d'Amat (Baró de Maldà):


Al segle XVIII, hi ha dues varietats literàries que mantenen un relació ben estreta amb el context i la vida quotidiana contemporània

  • Crònica històrica => Autor important: Rafael d'Amat
    • Baró de Maldà
    • Antifrancès, religiós i conservador
    • Retrat de la Barcelona contemporània
    • Estil fresc i divertit
    • Obra important: Calaix de sastreç


  • Narració popular=> Autor important: Lluís Galiana
    • Escriptor erudit
    • Influït per Quevedo i Diego Torres
    • Tradició popular com a inspiració
    • Nombrosos recursos retòrics i expressius
    • Obra important: Rondalla de Rondalles

L'oració simple. L'oració impersonal. Oració activa i oració passiva

L'oració simple. L'oració impersonal. Oració activa i oració passiva:

ORACIÓ SIMPLE⇨Oració que només té un sintagma verbal que fa de predicat
SINTAGMA⇨Part de l'oració formada per un grup de paraules que constitueixen una unitat semàntica I sintàctica. S'organitzen al voltant del nucli
↳Tipus:
  • Sintagma nominal (SN)
  • Sintagma adjectival (SAdj)
  • Sintagma preposicional (SPrep)
  • Sintagma verbal (SV)
  • Sintagma adverbial (SAdv)


Segons el tipus de verb les oracions es classifiquen en:
  • Oracions de predicat nominal o atributives→El nucli del SV és un verb copulatiu
  • Oracions de predicat verbal o predicatives
    • Transitives →El verb necessita un CD
    • Intransitives →El verb no té CD
    • Reflexives →L'acció del verb recau sobre el mateix subjecte
    • Recíproces →Dos subjectes fan una acció que recau sobre l'altre
    • Impersonals →Oracions sense subjecte gramatical


Segons la intenció de l'emissor les oracions es classifiquen en:
  • Enunciatives →Formulen una declaració sobre accions o estats
    • Afirmatives 
    • Negatives
  • Interrogatives →Formulen una pregunta
    • Directes →Porten signe d'interrogació
    • Indirectes →No porten signe d'interrogació
    • Totals →Pregunta que es respon amb si o no
    • Parcials →Pregunta que no es respon amb si o no
  • Exclamatives →Expressen alegria, sorpresa
  • Optatives o desideratives →Expressen un desig
  • Dubitatives →Expressen un dubte
  • De possibilitat →Expressen un possibilitat
  • Imperatives o exhortatives →Expressen una ordre o un prec


Les oracions es poden expressar en veu activa (subjecte que fa l'acció que expressa el verb) o en veu passiva (l'acció la realitza el subjecte pacient)

Català oriental i occidental

CATALÀ ORIENTAL:


  • Pronunciació de la vocal neutra de a, e àtones.
  • Pronunciació u de la o àtona (excepció de la balear).
  • Ús de l'article el i del salat es, en la variant balear.
  • Alguns verbs incrementen amb -eix o -esc.
  • Pronoms febles davant de verb amb forma reforçada.

CATALÀ OCCIDENTAL:
  • Distinció de a, e en posició àtona.
  • Distinció de o, u en posició àtona.
  • Ús de l'article lo i en valencià, el.
  • Alguns verbs usen l'increment -ix- o isc-.
  • Pronoms febles davant de verb amb la forma plena.

La Il·lustració

La Il·lustració:


  • L'esperit crític arrelat en la normalització de l'ús i l'aplicacio del mètode matemàtic basat en la raó.
  • L'ésser humà està destinat a ser feliç.
  • La reivindicació dels drets naturals de l'ésser humà.
  • Voluntat de recuperar i organitzar el coneixement de la Humanitat per fer-lo accessible a tothom.

Els pronoms febles:

Els pronoms febles:


Fan la funció de substituir un element de la frase que no cal que tornem a esmentar. Els que farem servir dependran de la funció sintàtica que fa l'element que substituïm.

- Subjecte: Quan va darrere del verb o acompanyat d'un quantitatiu: en

                 Ha vingut un client al despatx. →N'ha vingut un.

- Complement directe: em, et, el, la, ens, us, els, les

                  Ja tinc la torradora nova.→Ja la tinc.

Sense determinant: en. Complementat per un adjectiu o amb un determinant numeral: en

                   Compraré préssecs.→En compraré

Neutre (això, allò): ho

                    Portava això a la mà.→ Ho portava a la mà.

- Complement indirecte: em, et, li, ens, us, els.

                     Sempre compro el diari a la Neus.→Sempre li compro el diari.

-Complement de règim verbal: de→en/a, en, amb, per→hi

                      S'ha oblidat de telefonar.→Se n'ha oblidat.

                       M'he acostumat a dinar d'hora.→M'hi he acostumat.

- Atribut: la major part: ho/Precedit de determinant: el, la, els, les/Precedit d'un adjectiu: en

                        En Jaume és culpable.→ En Jaume ho és,

                        En Joan és el delegat de la classe.→En Joan l'és.

                        La Gemma és alta.→La Gemma n'és.

- Complement predicatiu: la major part: hi/amb verbs com fer-se, dir-se, fer de, nomenar, elegir...: en

                         El consideren un bon professional.→L'hi consideren.
                      
                         S'ha fet soci del meu club.→ Se n'ha fet.

- Complement circumstancial: CC de lloc amb preposició de: en/altres→hi

                          Tornen de dinar.→ En tornen

                          Hem anat a la conferència.Hi hem anat.

Les funcions sintàctiques

Les funcions sintàctiques

- Subjecte (Subj): És qui fa la acció del verb. Al lloc del subjecte hi pot haver un substantiu amb complements o sense, un pronom tònic, una oració subordinada de substantiu o bé un infinitiu.

El cotxe d'en Josep és molt vell.

Ella sap la veritat.

El subjecte sempre ha de concordar amb el verb en persona i en nombre.


- Predicat (Pred): És allò que es diu del subjecte, sempre amb un verb com a nucli.

Ella sap la veritat.


- Complement directe (CD): És el complement sobre el qual recau l'acció expressada pel verb. El CD pot ser una cosa o una persona. Només exepcionalment va precedit de la preposició.

El president(subjecte)  va rebre l'ambaixador(CD).


- Complement indirecte (CI): És el destinatari de l'accio del verb. Sempre va precedit de la preposició a o per a.

El passatger va ensenyar el bitllet a la revisora.


- Complement preposicional o de règim verbal (CPrep/CRV): És un complement exigit per certs verbs, que sense ell no tindrien significat complet. Sempre va precedit de preposició, per això també se l'anomena preposicional.

Oblidar-se, recordar-se, avergonyir-se...

M'he oblidat de tancar la porta amb clau


- Atribut (Atr): És un complement propi de les oracions atributives.

En Pau és metge.


- Complement predicatiu (CPred): És un complement verbal i nominal alhora. Es refereix tant al verb com al subjecte i ha de concordar amb els dos.

Els nens van arribar cansats de l'excursió.

Per comprovar que el CPred concorda amb el subjecte i amb el verb, pots modificar el subjecte: el CPred també s'haurà de modificar.


- Complements circunstancials: Expressen en quines circumstàncies es fa l'acció del verb, com ara el lloc (on?), el temps (quan?), la manera (com?), la companyia (amb qui?) o l'instrument(amb què?).

La l·l

La l·l:

En català hi han paraules que s'escriuen amb l·l per raons etimològiques. Tot i que gairebé s'ha perdut el seu so.
Per saber si portem l·l podem seguir aquestes regles:
  • Les paraules que començen per al·l-, col·l-, il·l-, mil·l-.
Ex: al·licient, col·lectiu, il·luminat, mil·lenari.
  • Les paraules que acaben en -el·la, -il·la, -il·lar.
Ex: aquarel·la, til·la, vacil·lar.
  • Els derivats de paraules que acaben amb -ll
 Ex: metall/metal·lurgic
  • Els adjectius que començen amb l- i afegeixen el prefix il-
Ex: lògic/il·lògic

Franesc Fontanella

Francesc Fontanella:

  • La seva poesia pren com a exemple la poètica i l'estil de Garcilaso de la Vega, en especial tot aquell imaginari centrat en bucolisme, però ara aplicant tècniques barroques.
  • El barroquisme de Fontanella s'expressa mitjançant els recursos retòrics com ara la hipèrbole, les metàfores i els jocs de paraules.
  • El bucolisme:
    Francesc Fontanella forma part d'una nova generació de poetes més castellanitzats però,al mateix temps,preocupats per la recuperació de la llengua catalana

El Barroc i la posia popular

El Barroc i la poesia popular:

  • L'admiració pels clàssics i l'optimisme se subsituiex per l'artifici i la desmesura. Durant l'època barroca predomina una visió pesimista de la vida.

  • La fugacitat del temps, la fortuna i l'atzar són alguns del temes que prenen els artistes per trtansformar-los en art.

  • En l'època renaixentista la bellesa i l'harmonia eren dos valors estètics fonamentals; en canvi, ara són ocupats per la brutícia i la lletgesa.

  • Els recursos més utilitzats en les arts són figures de contrast com ara l'antítesi, la paradoxa i l'hipèrbole.

  • El llatí va perdent protagonisme i deixa de ser la llengua vehicular en l'enssenyament. En general, l'idioma del país passa a ocupar el seu lloc.

Les Conjuncions

Les conjuncions:


Conjuncions coordinants:

- Copulatives: i, ni.

- Aversatives: però, no obstant, amb tot, ans, ara, ara bé, en canvi, mes, no obstant, això, sinó, sinó que, tanmateix.

- Disjuntives: o, o bé, o si no.

- Distributives: ara... ara, ara... adés, adés... adés, mig... mig, ni... ni, no solament... sinó també, o... o, que... que, sia... o, sia... sia.

- Il·latives: així (és que), doncs, per tant, per consegüent.



Conjuncions subordinants:

- Casuals: perquè, a causa que, atès que, car, com que, com sigui que, ja que, per raó que, per tal com, puix, puix que, vist que.

- Comparatives: tan.. com, tant... com, com menys... menys, com menys... més, com més... menys, com més... més, més... que (no pas).

- Completives: que, si, com.

- Concessives: amb tot (i) que, encara que, mal que, malgrat que, per bé que, per més que, si bé, tot i que.

- Condicionals: sí, en cas que, fora que, llevat que, mentre (que), només que, posat que, sempre que, si per cas, tret que.

- Consecutives: que, de (tal) manera que, fins al punt que, massa... perquè, tant... que, tan... que, talment... que.

- Finals: a fi que, perquè, per tal que.

- Locatives: on, allà on.

- Modals: així com, a mesura que, com, com si, en quant, en segons (que), sense que, tal com.

- Temporals: quan, abans que, d'ençà que, des que, després que, fins que (no), mentre (que), sempre que, tan bon punt, tota vegada que.


Sinó / si no

-La conjunció adversativa sinó no s'ha de confondre amb si no (conj. condic. + adv. de negació)
L'examen no és de llengua, sinó de fisica. Si no et concentres no pots estudiar.

Doncs
-La conjunció doncs  és una conjunció continuativa, no té valor casual: Tens ganes de sortir? Doncs vine amb nosaltres.
No és correcte: *Va venir amb nosaltres doncs tenia ganes de sortir. (Va venir amb nosaltres perquè/ja que tenia ganes de sortir.)

Perquè / per què / per a que


La conjunció perquè és una conjunció casual o final: T'ho dic perquè t'aprecio (subordinada casual). T'ho dic perquè m'entenguis (subordinada final). Fixa't que el verb de la subordinada final va en subjuntiu (m'entenguis).
El perquè és un nom, sinònim de motiuNingú no sap el perquè del seu disgust.
Per què  és la unió de la preposició per i l'interrogatius què. El fem servir en les oracions interrogatives directes i indirectes. Per què ho dius? Em pregunto per què no has dit res.
Per a que és la unió de la preposició per a i la conjunció que. Aquesta construcció es pròpia de les oracions subordinades adverbials (unitat 9).

Tan / tant

Tan és un adverbi que modifica adjectius (És tan car!) i adverbis (No truquis tan aviat).
Tant pot ser un adjectiu quantitatiu (Tinc tants diners que no sé què fer-ne.), un pronom (De visites, no n'havia tingun mai tantes.) o un adverbi (Tant de bo plogui! Ha treballat tant que es mereix descansar. I tant que tinc raó.)

dilluns, 29 de maig del 2017

Les preposicions

Les preposicions


Les preposicions relacionen elements sintàtics;per exemple,el verb amb un altre element de l'oració.
Les preposicions es classifiquuen en:
  • Febles:a,amb,de,en,per,per a
  • Fortes:cap a,contra,des de,dins,dintre,durant...
  • Locucions prepositives:a causa de,afvor de,a còpia de,a força de,a mitjan...

Canvi i caiguda de preposicions:

Les preposicions amb i en no poden anar davant d'un infinitiu.En aquests casos s'ha de substituir per a o de,segons el verb.Davant de que no hi va mai preposició.
L'expressió del temps:

Fem servir la preposició a davant de les parts del dia ,les estacions i els mesos de l'anys.Davant de dates concretes fem servir per.
La preposició de:

Alguns complements en català van precedits de la preposició de.
Les preposicions en i amb.

Per indicar el temps en què s'acompleix una acció fem servir en.Per designar un sistema de locomoció els podem fer servir tots dos.

L'adverbi

L'adverbi


L'adverbi és una paraula que afegeix informació complementària a un verb,a un adjectiu o a un altre adverbi .La informació que hi aporta expressa circumstàncies com ara el temps,la manera,el lloc...

Els adverbis són invariables;això vol dir que no tenen flexió de gènere ni de nombre.
Hi ha tres classes d'adverbis segons la seva forma:

- Forma simple:es tracta d'un sol mot,que sovint prové del llatí.

- Forma derivada:es tractand'un mot format pel femení d'un adjectiu al qual s'hi ha afegit el        sufix -ment.

- Locució adverbial:es tracta d'un grup fix de mots que fan la funció d'adverbi.


Es clasifiquen en:
  • De manera
  • De temps
  • De lloc
  • De quantitat
  • De dubte
  • D'afirmació
  • De negació
Les locucions adverbials:

El conjunt de locucions adverbials en català és molt extens.

A continuació en tens algunes.

De manera
: a corre-cuita,a dojo,a cau d'orella,a collibè,a cop calent...

De temps
: de seguida,tot seguit,a trenc d'alba...

De lloc: pertot arreu,al capdamunt,al capdavall,a mig aire,al voltant,a la vora... 

De quantitat: si més no,almenys,una mica,més o menys,a més...

De dubte: tal vegada,tal volta,si de cas,si per cas...

D'afirmació: fins i tot,de veres,de veritat,sense dubte...

De negació: no pas,no gens,en ma vida,en absolut,de cap manera...

dimarts, 7 de març del 2017

Els neologismes , els estrangerismes i els calcs

  • Neologismes: Són paraules de nova incorporació que han estat preses d’altres llengües i que s’han adaptat tant pel que fa a la seva grafia com a la seva pronúncia, com ara: córnercroissant...
  • Estrangerismes: Es poden confondre fàcilment amb els neologismes, però hi ha un fet fonamental que els diferencia: en els neologismes, la llengua que rep el mot no en té cap altre que vulgui dir el mateix i, per tant, l’ha de manllevar. En canvi, en els estrangerismes la llengua receptora del mot ja en té un que significa el mateix.
    És el cas de les dues paraules següents:
    clown i pallasso.
    Clown és l’estrangerisme, però el català ja disposa del mot pallasso.
  • Els calcs lingüístics: Són una forma de manlleu que imita la construcció d’una unitat sintàctica d’una llengua estrangera.*La pilota ha donat a la barrera.

Les grafies b/v , p/b , t/d , c/g

Escrivim amb b
  • Davant de l i r: blanc, noble, biblioteca, branca, bressol, bruna...
  • Darrere de m: rombe, bomba, bombó... Tret de les excepcions de tramvia, circumval·lació i triumvir.
  • Si dins la mateixa família trobem mots amb p. Per exemple, el verb saber s’escriu amb b perquè dins la mateixa família tenim sap i la paraula lloba s’escriu amb b perquè deriva de llop.
Escrivim amb v
  • Darrere de n: canviar, envelat, inventar, conveni, convèncer...
  • En les terminacions de l’imperfet d’indicatiu dels verbs de la primera conjugació (-ava, -aves, -àvem, -àveu, -aven): cantava, cantaves, cantava, cantàvem, cantàveu, cantaven...
  • Si dins la mateixa família trobem mots amb u. Per exemple, la paraula novetat s’escriu amb v perquè deriva de nou i la forma verbal bevia s’escriu amb v perquè prové del verb beure.








Les grafies p/b, t/d, c/g a final de paraula

Aquestes grafies no presenten cap dubte quan s’escriuen a principi de paraula. Llegeix en veu alta els mots següents:
pot/bot
teu/deu
col/gol
Ara bé, quan es troben al final de paraula, la pronúncia és la mateixa:
  • p i b sonen igual que p: rap, tap, cub, tub...
  • t i d sonen igual que t: set, prat, fred, sud...
  • c i g sonen igual que c: cec, plec, mag, fang...
Per resoldre aquests casos en què sonen igual, hi ha tota una sèrie de normes ortogràfiques:
  • Si la paraula acaba en vocal tònica, escrivim p, t, c: cap, foc, pit, sap, bec, pot...
Aquesta norma té diverses excepcions:
  • adob, club, tub, sud, fred, David...
  • els noms acabats en -etud i -itud: quietud, solitud...
  • els mots acabats en -leg i -gogfilòleg, pedagog...
  • Si la paraula acaba en vocal àtona o consonant, escrivim la mateixa lletra que porten els derivats: serp (serpentejar); esvelt (esveltesa); clàssic (clàssica); tomb (tombar); sord (sordesa); catàleg (catalogar)...
Aquesta norma té diverses excepcions:
  • la primera persona del present d’indicatiu d’alguns verbs que acaben en -nc: tinc, vinc, entenc, aprenc...
  • els mots: ànec, fàstic, càrrec, préssec, mànec, espàrrec, rònec..., ja que aquestes paraules fan els derivats en -gesparreguera, presseguer, mànega, fastigós...